Montmelo

Aquest audiovisual tanca la sèrie “Montmeló, la memòria del temps” fent un repàs pels difícils anys de la guerra i la postguerra al municipi.

Ahir dimecres a les set de la tarda es va presentar a la sala Polivalent 1936-1939. El que no està escrit, però va passar, tercer i darrer documental que sota el títol genèric de Montmeló, la memòria del temps que s’emmarca en el projecte de recuperació de la memòria històrica de Montmeló, endegat la primavera de l’any passat arran d’una sèrie d’entrevistes realitzades a una cinquantena de veïns i veïnes del municipi. Aquest nou treball audiovisual mostra com un municipi de pocs habitants, amb una economia tradicionalment agrícola, va viure un dels períodes més tràgics de la nostra històrica recent.

Els primers anys del segle XX van estar caracteritzats per intensos moviments socials que desencadenaren grans conflictes . El 18 de juliol de 1936 l’exèrcit del general Franco va proclamar un cop d’estat que no va triomfar a tot el territori i aviat van quedar definits dos bàndols que van viure de ben a prop els horrors que va comportar la guerra. Tot i que la població de Montmeló no va ser mai bombardejada , no per això va deixar de patir les grans tragèdies que acompanyen aquest tipus de conflictes: soldats cridats al front que no havien de tornar mai a casa, fam, pobresa, racionament i por.

Tot just iniciada la guerra, va començar un període d’excessos revolucionaris que van comportar actes de violència incontrolada contra l’església catòlica i els seus representants. Aquest treball audiovisual mostra com una de les primeres accions del Comitè de Milícies Antifeixistes fou el saqueig de l’església de Santa Maria i de la rectoria de Montmeló i com el rector de la parròquia, mossèn Josep Maria Martí, va haver d’amagar-se en una masia a les afores del poble que va acabar abandonant per fugir a Barcelona on va ser assassinat.

Arran del decret promulgat per la Generalitat, el 5 d’agost de 1936, que permetia l’ocupació de béns durant la guerra per ser destinats a satisfer les necessitats dels serveis públics, el comitè local de Montmeló va incautar la rectoria i la finca de can Cabanyes . Alguns propietaris van haver de fugir per por a ser detinguts. També va marxar el que havia estat fins el moment l’alcalde, Esteve Pellicer Guitet. Posteriorment, can Cabanyes va ser un punt d’acollida dels refugiats de guerra i l’emplaçament dels soldats que van participar en la construcció del camp d’aviació de Montmeló.

El 7 d’agost de 1936 es va crear la Comissió de la Indústria de Guerra que tenia per objectiu la coordinació de les activitats necessàries per a la fabricació d’armament per abastir l’exèrcit republicà durant el conflicte. A Montmeló la fàbrica Cucurny, que va passar a denominar-se “Fàbrica M”, va ser una d’aquestes indústries col·lectivitzades amb l’objectiu de subministrar totxos refractaris als alts forns de Catalunya. Aquest material, de gran qualitat i resistència, fou utilitzat per a revestir les caixes on transportaven les bombes.

La guerra s’allargava i la necessitat de donar suport aeri al front va comportar la construcció d’aeròdroms militars per tot el territori. L’any 1938 l’exèrcit republicà va construir un camp d’aviació militar a Montmeló, entre la via del tren i el marge del riu Congost. Durant els primers mesos va funcionar com a escola de vol per als pilots de les Forces Aèries de la República. A més de servir com a camp d’entrenament, també allotjava els pilots que ja havien acabat la formació i esperaven entrar en una esquadrilla de combat. El mes de gener de 1939, amb l’avenç de les tropes nacionals, l’escola de pilots va deixar de funcionar i l’aeròdrom va esdevenir un veritable camp d’aviació de combat que va col·laborar intensament en la defensa aèria del front republicà i, més concretament, de la ciutat de Barcelona. L’endemà de la caiguda de Barcelona, el 27 de gener de 1939, un últim avió es va enlairar de l’aeròdrom 329, nom amb que era conegut, amb l’objectiu de traslladar a Banyoles diversos alts càrrecs de l’exèrcit republicà abans de ser evacuats a França.

1936-1939. El que no està escrit, però va passar també fa un repàs per l’allotjament dels refugiats procedents de les zones ocupades per l’exèrcit franquista, la retirada de l’exèrcit republicà i l’entrada dels nacionals al municipi, la manca de diners i l’emissió de paper moneda, els difícils anys de la postguerra amb la carència d’aliments de primera necessitat que comporta un període de fam i pobresa, la instauració de les targetes de racionament, l’estraperlo...

Un treball rigorós i emotiu que culmina amb l’esperança de que el relat de les profundes ferides que deixa una guerra civil i el regal del coneixement i l’experiència compartida serveixin de reflexió perquè mai més es torni a repetir un període històric semblant.

L’acte de presentació va anar acompanyat amb l’exhibició d’una mostra fotogràfica sobre els fets més destacables d’aquest període històric.